dilluns, 2 de febrer de 1976

1976/ 0202. Li dec una carta al Trino


Registre Caixa Carpeta Mètode Títol Data Extracte
5164 158 Edelweis. Correspondència 1975-1980 Correspondència Carta d'en Trino Torres a en P3 02/02/1976 Sol·licita informació sobre Atapuerca i Joli.






Mai no hi han excuses per a deixar una carta sense resposta. Poden haver-hi, sí, raons per haver de fer-ho.

Si més no, haig d'exposar-ne algunes de les que se'm varen presentar a mí.

(Escrit, el diumenge, 14 / maig / 2017)





Quan vaig rebre aquesta lletra, les coses ja se'm començaven a presentar difícils per a la meva permanència a Burgos.

No vaig trigar ni un mes en tenir l'ordre de la meva empresa constructora per a presentar-me a l'obra que m'havien assignat: Pedrafita do Cebreiro, a la província gallega de Lugo. A la fi del món conegut.


Pel desembre del 1975, s'havien cel·lebrat a Burgos les "Primeras Jornadas de Protección de las Cuevas".

Entre molts més factors humans que amenaçaven la integritat i el manteniment del medi natural subterrani, haviem descobert, en el "páramo de Masa", la recent instal·lació d'una fàbrica d'explosius. I vam voler-ho investigar.

Vaig ficar-me en el terreny ecopolític sense la més mínima experiència. Feia ben poquet que s’havia mort l’avort petitot del geni de la guerra i la repressió, i ens semblava que ja tot eren flors i violes (i romaní). Ens ho vam creure una mica. Tot podia dir-se i tot es podia investigar. Però m’estava exposant a rebre totes les hòsties que s’oferien al mercat. I me'n vaig endur unes quantes. Encara rai!

En Pizarro era, aleshores, el tècnic de la Companyia d’Aigües que feia les funcions d’escullera o para-onades, per davant del port segur, en el despatx interior, que ocupava el ‘cervell’ Carracedo.

A la taula de la sala de reunions, el tècnic ens va desplegar, després de les necessàries consultes d’autorització, un dels plànols del projecte que li havíem demanat: el geològic.

L’Aurelio i jo el vam escodrinyar una bona estona, doblegats per la cintura per tal d’examinar la part central d’aquell immens llençol de paper.

—Aquí parece que se representa una falla- vaig dir-li al meu company perquisidor.
—Justamente aquí, ¿eh?.

Les falles evidents i el clivellat de la superfície rocosa del "páramo de Masa", afavoriríen, com ja ens temíem, que qualsevol matèria que si diposités, fos arrossegada per les aigües de pluja cap al aqüífer subjacent, del que es captava l'aigua que assortia la pròpia ciutat de Burgos.
   
Ja no va caler que des de l’interior, més enllà de l'escullera, se sentís cap més frase amb intencionalitat. El meu nom, de segur, ja estava enregistrat a una llibreta, probablement negra.

La meva tasca espeleològica a terres de Burgos, fins a aquell moment, havia estat intensa i llarga. Els nostres esbrinaments, però, ja no van continuar.

Em van exiliar a Galícia, i jo vaig anar-hi convençut de que seria qüestió de no més de dos anys, el que dura una obra d’un tram de carreteres. Tot va complicar-se. En mal i en bé. M'hi van fer anar, però Galícia va acabar per ser part nostra ben aviat. La família, tots, ens hi vam adaptar.

Només al cap de deu anys, poguérem alçar de nou el vol, de tornada.



Cap comentari:

Publica un comentari